En un teatro muy famoso de una ciudad nació un pequeño perro de color blanco con una manchita oscura en la espalda.
Su madre era la guardiana de la puerta trasera del teatro y vigilaba que nadie entrara en el teatro sin permiso.
El perrito creció en medio de andamios y decorados. Perseguía ratones y andaba detrás de los actores y cantantes de ópera.
Precisamente, las óperas lo tenían ensimismado. Los cantantes con sus espléndidas voces cantaban melodías maravillosas. Siempre se quedaba detrás de las cortinas escuchando. Tanto le gustaban las óperas que un día, en medio de la función, empezó a cantar. ¿Cantar? Más que gorgoritos salieron de su boca ladridos. Un montón de fuertes y agudos ladridos que dejaron descontrolado al director de la orquesta e hicieron perder el tono a la soprano. Fue un auténtico desastre. Pero no para el perro, él creyó que era fantástico y a partir de aquel día cada vez que había función el perro también hacía su actuación.
Al final el desesperado dueño del local le puso un jarabe especial en el plato de comida. El jarabe hizo su efecto y el perro perdió la voz. No podía ladrar.
Desesperado el perro salió corriendo del teatro, y empezó a correr sin rumbo alguno.
divendres, 28 de gener del 2011
aquellos pobres fantasmas
después de volar durante muchos, muchos años llegaron a La Tierra cansados del largo viaje.
Antes de esparcirse por toda La Tierra se reunieron todos en un mismo lugar. Era una ciudad muy gande y ruidosa, era medianoche.
- Vamos a comprobar si tal como dijo el viejo fantasma, estos terrestres son tan asustadizos - dijo un fantasma que iba delante.
Un grupo de fantasmas fueron a explorar, porque si bajaban todos no cabrían en la ciudad. Tenían tantas ganas de asustar a alguien que se metieron dentro de la primera chimenea que vieron. En la casase encontraron a una abuelita que les dijo:
- Hola dulces angelitos, ¿venís a por caramelos, no? Perdonad pero no os he oído entrar, es cosa de la edad que no perdona....
Los fantasmas, desilusionados y muy tristes se quedaron petrificados: ¿a qué se refería la viejecita con lo de angelitos? ¿Por qué nos había ofrecido dulces? Sin comprender nada pero para no hacer sufrir a esa vieja chalada, le siguieron la corriente y aceptoran los caramelos, después de todo ¡no estaban tan mal!
Lo siguiente que hicieron fue salir de la casa y otra vez recobraron la esperanza porque la calle estaba repleta de niños, sus víctimas preferidas. Entonces decidieron seguir la estrategia de ir asustándoles uno por uno y así divertirse de verdad pero empezaron por un niño que estaba de espaldas a ellos. Se le acercaron sigilosamente y pegaron un grito grave y profundo pero el niño en cuestión, en lugar de asustarse y echar a correr se dio la vuelta y gritó todavía más fuerte que ellos. ¡Qué horror, qué desastre, qué cara tan fea: se parecía a un lobo salvaje! Entonces decidieron cambiar de víctima y probar suerte con otro niño que estaba al otro lado de la calle. Esta vez no podía fallar. Pero al acercarse vieron que tampoco era un niño normal: tenía el cuerpo recubierto de una cosa blanca parecida al papel de báter.
Los fantasmas, horrorizados y desengañados, subieron a contárselo a los demás: los humanos son una raza de seres muy feos, mutantes, monstruos y chalados. La única conclusión lógica a la que llegaron fue que el viejo fantasma se había equivocado porque a su edad, ya se sabe...
Así que decidieron probar suerte en otro planeta y partieron hacia el planeta Marte. ( La verdad de la historia es que tuvieron la mala suerte de presentarse en La Tierra la noche de Halloween)
Antes de esparcirse por toda La Tierra se reunieron todos en un mismo lugar. Era una ciudad muy gande y ruidosa, era medianoche.
- Vamos a comprobar si tal como dijo el viejo fantasma, estos terrestres son tan asustadizos - dijo un fantasma que iba delante.
Un grupo de fantasmas fueron a explorar, porque si bajaban todos no cabrían en la ciudad. Tenían tantas ganas de asustar a alguien que se metieron dentro de la primera chimenea que vieron. En la casase encontraron a una abuelita que les dijo:
- Hola dulces angelitos, ¿venís a por caramelos, no? Perdonad pero no os he oído entrar, es cosa de la edad que no perdona....
Los fantasmas, desilusionados y muy tristes se quedaron petrificados: ¿a qué se refería la viejecita con lo de angelitos? ¿Por qué nos había ofrecido dulces? Sin comprender nada pero para no hacer sufrir a esa vieja chalada, le siguieron la corriente y aceptoran los caramelos, después de todo ¡no estaban tan mal!
Lo siguiente que hicieron fue salir de la casa y otra vez recobraron la esperanza porque la calle estaba repleta de niños, sus víctimas preferidas. Entonces decidieron seguir la estrategia de ir asustándoles uno por uno y así divertirse de verdad pero empezaron por un niño que estaba de espaldas a ellos. Se le acercaron sigilosamente y pegaron un grito grave y profundo pero el niño en cuestión, en lugar de asustarse y echar a correr se dio la vuelta y gritó todavía más fuerte que ellos. ¡Qué horror, qué desastre, qué cara tan fea: se parecía a un lobo salvaje! Entonces decidieron cambiar de víctima y probar suerte con otro niño que estaba al otro lado de la calle. Esta vez no podía fallar. Pero al acercarse vieron que tampoco era un niño normal: tenía el cuerpo recubierto de una cosa blanca parecida al papel de báter.
Los fantasmas, horrorizados y desengañados, subieron a contárselo a los demás: los humanos son una raza de seres muy feos, mutantes, monstruos y chalados. La única conclusión lógica a la que llegaron fue que el viejo fantasma se había equivocado porque a su edad, ya se sabe...
Así que decidieron probar suerte en otro planeta y partieron hacia el planeta Marte. ( La verdad de la historia es que tuvieron la mala suerte de presentarse en La Tierra la noche de Halloween)
El timbaler màgic
El timbaler màgic
El timbaler va continuar caminant cap a casa, i quan van ser les dotze en punt ja havia arribat i es va posar a tocar ben content, els seus amics i els seus familiars van començar a ballar sorpresos que hagués arribat. El timbaler, cada dia a mitjanit, es posava a tocar i tota la gent que estava dormint, començava a ballar. Al principi semblava divertit, però al final la gent se'n va començar a cansar i van fer tot el possible perquè se n'anés del poble i acabés aquella tortura: cada nit la mateixa cançó!! Així doncs, un dia, l'alcalde del poble li va dir que no podia tocar més el timbal a aquelles hores de la nit si es volia quedar en el poble ja que tenia tothom adormit i enfadat per no poder descansar prou.
Aleshores, el timbaler, que era molt murri i es divertia molt tocant el timbal, aquell instrument que se l'havia fet seu i l'acompanyava sempre i a tot arreu, va pensar que seria una bona idea tocar al matí i així alegraria tots els vilatans i començarien el dia amb alegria i decisió.
Aquesta solució, però, tampoc va agradar a la gent del poble perquè la veritat és que va provocar algun accident laboral i alguna catàstrofe casolana: el ferrer deixava el foc encés i deixava el ferro al foc per començar a ballar, el mecànic deixava el motor del cotxe engegat i començava ballar, la senyora Remei va deixar la truita al foc per començar a ballar i gairebé que provoca un incendi a la cuina...Així que el timbaler va haver d'abandonar el poble.
Estava molt sol, molt trist, i molt decebut perquè la gent no comprenia que ell necessitava la música del seu timbal per sentir-se bé, només volia tocar.
Aleshores va decidir que aniria a buscar la velleta i li demanaria un favor molt gran: li demanaria que el timbal tornés a ser normal, sense cap encanteri que el fes especial. I tal dit tal fet, la velleta va estar tan contenta de tornar-lo a veure i es va emocionar tant amb les històries que li va explicar el timbaler, que li va concedir el seu desig: des de llavors, ell es va convertir en el milllor timbaler de la història, la seva música era tan dolça i agradable que tothom s'alegrava de sentir-la i sense cap encanteri que els obligués a ballar, la gent ballava i ballava sense parar. El poble s'ha fet famós i ara un munt de forasters vénen d'arreu del món a conèixer el timbaler i sentir les seves boniques melodies per poder-les ballar.
El timbaler va continuar caminant cap a casa, i quan van ser les dotze en punt ja havia arribat i es va posar a tocar ben content, els seus amics i els seus familiars van començar a ballar sorpresos que hagués arribat. El timbaler, cada dia a mitjanit, es posava a tocar i tota la gent que estava dormint, començava a ballar. Al principi semblava divertit, però al final la gent se'n va començar a cansar i van fer tot el possible perquè se n'anés del poble i acabés aquella tortura: cada nit la mateixa cançó!! Així doncs, un dia, l'alcalde del poble li va dir que no podia tocar més el timbal a aquelles hores de la nit si es volia quedar en el poble ja que tenia tothom adormit i enfadat per no poder descansar prou.
Aleshores, el timbaler, que era molt murri i es divertia molt tocant el timbal, aquell instrument que se l'havia fet seu i l'acompanyava sempre i a tot arreu, va pensar que seria una bona idea tocar al matí i així alegraria tots els vilatans i començarien el dia amb alegria i decisió.
Aquesta solució, però, tampoc va agradar a la gent del poble perquè la veritat és que va provocar algun accident laboral i alguna catàstrofe casolana: el ferrer deixava el foc encés i deixava el ferro al foc per començar a ballar, el mecànic deixava el motor del cotxe engegat i començava ballar, la senyora Remei va deixar la truita al foc per començar a ballar i gairebé que provoca un incendi a la cuina...Així que el timbaler va haver d'abandonar el poble.
Estava molt sol, molt trist, i molt decebut perquè la gent no comprenia que ell necessitava la música del seu timbal per sentir-se bé, només volia tocar.
Aleshores va decidir que aniria a buscar la velleta i li demanaria un favor molt gran: li demanaria que el timbal tornés a ser normal, sense cap encanteri que el fes especial. I tal dit tal fet, la velleta va estar tan contenta de tornar-lo a veure i es va emocionar tant amb les històries que li va explicar el timbaler, que li va concedir el seu desig: des de llavors, ell es va convertir en el milllor timbaler de la història, la seva música era tan dolça i agradable que tothom s'alegrava de sentir-la i sense cap encanteri que els obligués a ballar, la gent ballava i ballava sense parar. El poble s'ha fet famós i ara un munt de forasters vénen d'arreu del món a conèixer el timbaler i sentir les seves boniques melodies per poder-les ballar.
La nit màgica
La nit màgica
Hi havia una vegada un nen molt ric i molt mal criat: tenia tot el que desitjava, tot el que necessitava i el que no necessitava també. Tenia tantes coses que ja res no li feia il.lusió, s'acostaven les festes de Nadal i cada any era pitjor perquè no tenia ni idea de què podia demanar als Reis.
Aquest any doncs, va tenir una bona pensada: per a divertir-se, per fer enfadar els seus pobres pares que sempre anaven de corcó darrera seu intentant acontentar-lo en tot, demanaria allò que més ràbia els faria, allò que segur que no els agradaria: un gos.
Quan ho va explicar als pares van quedar tan sorpresos que no van saber què dir ni què fer, això sí que no s'ho esperaven! Van intentar de totes les maneres possibles de fer-lo canviar d'idea però no se'n van sortir. Tant ho demanava i insistia que la nit de Nadal, inexplicablement, va aparèixer una llumeta prop del seu llit que es va anar apropant; no hi veia res de tan resplendent com era fins que de sobte, amb un soroll sec i fort, li va semblar que feia un salt i es va trobar enmig d'una superfície calenta i peluda, allò no era el seu llit tan tou i comfortable! Al principi estava molt espantat però a mesura que va anar passant el temps i va anar explorant aquell terreny, va entendre que alguna cosa màgica havia passat i....l'havia transformat en una puça!!!!!!! Ara sí que tenia el gos que tant havia estat demanant justament a sota seu!! I com es bellugava! I com bordava!! De cop i volta va notar que el gos s'aixecava i es posava al costat del seu amo per anar a passeig, a aquelles hores del matí!!!!Ell no ho hauria pas fet. També va veure que l'amo el raspallava, li donava menjar, l'amanyagava i fins i tot li parlava: quina feinada! Això no estava fet pas per a mi i vaig pensar: ara sí que sé de debò el que desitjo per Reis, i no és cap gos ni cap objecte material, el que realment vull és estar amb la família. Llavors, vaig tornar aveure aquella llum enlluernadora que em va tornar a transportar fins a la meva habitació. Encara no sé del cert si va ser un somni però el que sí sé és que el desig que havia demanat s'havia complert: sempre més vaig estar agraït i content de tenir una família que m'estima tant.
Hi havia una vegada un nen molt ric i molt mal criat: tenia tot el que desitjava, tot el que necessitava i el que no necessitava també. Tenia tantes coses que ja res no li feia il.lusió, s'acostaven les festes de Nadal i cada any era pitjor perquè no tenia ni idea de què podia demanar als Reis.
Aquest any doncs, va tenir una bona pensada: per a divertir-se, per fer enfadar els seus pobres pares que sempre anaven de corcó darrera seu intentant acontentar-lo en tot, demanaria allò que més ràbia els faria, allò que segur que no els agradaria: un gos.
Quan ho va explicar als pares van quedar tan sorpresos que no van saber què dir ni què fer, això sí que no s'ho esperaven! Van intentar de totes les maneres possibles de fer-lo canviar d'idea però no se'n van sortir. Tant ho demanava i insistia que la nit de Nadal, inexplicablement, va aparèixer una llumeta prop del seu llit que es va anar apropant; no hi veia res de tan resplendent com era fins que de sobte, amb un soroll sec i fort, li va semblar que feia un salt i es va trobar enmig d'una superfície calenta i peluda, allò no era el seu llit tan tou i comfortable! Al principi estava molt espantat però a mesura que va anar passant el temps i va anar explorant aquell terreny, va entendre que alguna cosa màgica havia passat i....l'havia transformat en una puça!!!!!!! Ara sí que tenia el gos que tant havia estat demanant justament a sota seu!! I com es bellugava! I com bordava!! De cop i volta va notar que el gos s'aixecava i es posava al costat del seu amo per anar a passeig, a aquelles hores del matí!!!!Ell no ho hauria pas fet. També va veure que l'amo el raspallava, li donava menjar, l'amanyagava i fins i tot li parlava: quina feinada! Això no estava fet pas per a mi i vaig pensar: ara sí que sé de debò el que desitjo per Reis, i no és cap gos ni cap objecte material, el que realment vull és estar amb la família. Llavors, vaig tornar aveure aquella llum enlluernadora que em va tornar a transportar fins a la meva habitació. Encara no sé del cert si va ser un somni però el que sí sé és que el desig que havia demanat s'havia complert: sempre més vaig estar agraït i content de tenir una família que m'estima tant.
ANITA, LA VACA TURISTA
ANITA, LA VACA TURISTA
Hola, em dic Anita i visc en un prat verd envoltat de muntanyes. Però quan era jove, no volia viure aquí, enmig de tanta pau i tranquil.litat, preferia conèixer món i poder triar el lloc ideal.
Així que un dia vaig tenir la immensa sort de guanyar un premi de la loto Vaca 6/49 i sense rumiar-m'ho gens, vaig agafar el meu ordinador portàtil i vaig comprar un bitllet de Ryanair amb destinació a l'Àfrica. Quan hi vaig arribar, vaig veure que aquell no era país per a una vaca: no hi ha ni un bri d'herba!! així que vaig passar una setmana menjant verdura congelada que havia portat per fer servir en cas d'emergència ( sóc una mica golafre!!!)
El següent lloc que vaig visitar va ser Oceania i no vaig trobar el meu lloc ideal però m'ho vaig passar d'allò més bé amb l'aigua de mar i, a sobre, vaig guanyar el cocurs de surf! Com que ja estava tipa de tant de sol i se m'havia esgotat el protector solar ( la meva pell és moooolt fina ) vaig decidir canviar d'aires i anar a l'Antàrtida: quina fred que hi feia!! només d'aterrar vaig agafar un constipat d'aquells que duren tot l'any i tenia la llengua tan encarcarada que no vaig trobar el gust a res del que vaig menjar: quin fàstic!!
Per acabar-ho d'adobar, vaig tenir problemes amb un ós polar famèlic que se'm volia cruspir perquè deia que estava molt rodoneta però no el vaig deixar ni que se m'acostés i vaig pensar que seria interessant millorar la meva tècnica defensiva per si ho tornava a necessitar; així que vaig anar cap al continent asiàtic on podria aprendre arts marcials.
Sí, sí, cap a Japó falta gent i tal dit tal fet, em vaig convertir en una experta en cops d'esquella i fuetades amb la cua però de salts ninjes res de res: no estan fets per a una vaca tan refeta com jo!!
Doncs ja tornem a fer maletes i pujar a l'avió, ara era el torn d'Amèrica, el país de les oportunitats. Se'm va ficar al cap d'anar a Hollywood i convertir-me en una estrella del cinema. Tot anava bé fins que em van demanar que cantés un solo ..... aquella colla de desagraïts no van saber reconèixer el meu talent: amb la il.lusió que em feia sortir al Disney Channel!
Així doncs, decebuda i cansada, vaig decidir que el millor que podia fer era tornar a casa i quedar-me pasturant pels magnífics prats verds de la meva Suïssa. Amb la família!!!!
Hola, em dic Anita i visc en un prat verd envoltat de muntanyes. Però quan era jove, no volia viure aquí, enmig de tanta pau i tranquil.litat, preferia conèixer món i poder triar el lloc ideal.
Així que un dia vaig tenir la immensa sort de guanyar un premi de la loto Vaca 6/49 i sense rumiar-m'ho gens, vaig agafar el meu ordinador portàtil i vaig comprar un bitllet de Ryanair amb destinació a l'Àfrica. Quan hi vaig arribar, vaig veure que aquell no era país per a una vaca: no hi ha ni un bri d'herba!! així que vaig passar una setmana menjant verdura congelada que havia portat per fer servir en cas d'emergència ( sóc una mica golafre!!!)
El següent lloc que vaig visitar va ser Oceania i no vaig trobar el meu lloc ideal però m'ho vaig passar d'allò més bé amb l'aigua de mar i, a sobre, vaig guanyar el cocurs de surf! Com que ja estava tipa de tant de sol i se m'havia esgotat el protector solar ( la meva pell és moooolt fina ) vaig decidir canviar d'aires i anar a l'Antàrtida: quina fred que hi feia!! només d'aterrar vaig agafar un constipat d'aquells que duren tot l'any i tenia la llengua tan encarcarada que no vaig trobar el gust a res del que vaig menjar: quin fàstic!!
Per acabar-ho d'adobar, vaig tenir problemes amb un ós polar famèlic que se'm volia cruspir perquè deia que estava molt rodoneta però no el vaig deixar ni que se m'acostés i vaig pensar que seria interessant millorar la meva tècnica defensiva per si ho tornava a necessitar; així que vaig anar cap al continent asiàtic on podria aprendre arts marcials.
Sí, sí, cap a Japó falta gent i tal dit tal fet, em vaig convertir en una experta en cops d'esquella i fuetades amb la cua però de salts ninjes res de res: no estan fets per a una vaca tan refeta com jo!!
Doncs ja tornem a fer maletes i pujar a l'avió, ara era el torn d'Amèrica, el país de les oportunitats. Se'm va ficar al cap d'anar a Hollywood i convertir-me en una estrella del cinema. Tot anava bé fins que em van demanar que cantés un solo ..... aquella colla de desagraïts no van saber reconèixer el meu talent: amb la il.lusió que em feia sortir al Disney Channel!
Així doncs, decebuda i cansada, vaig decidir que el millor que podia fer era tornar a casa i quedar-me pasturant pels magnífics prats verds de la meva Suïssa. Amb la família!!!!
diumenge, 23 de gener del 2011
Retocar fotos amb Photoshop
Saltem per sobre la catedral de Girona!!
En ZP sempre diu la veritat?Porta molta feina però és molt divertit retocar fotografies amb el Photoshop.
Has de saber utilitzar les capes, i les eines de retallar, clonar i seleccionar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
